|
ESPAI I TEMPS DE QUIMERA
Antonio Beneyto*, és un personatge singular. Encara que participa d’unes visions crítiques de la realitat que podem trobar en els altres escriptors i artistes catalans, la manera com se les planteja i les resolt en els seus llibres i en la seva obra plàstica el fa inclassificable. És un home i un creador lliure, gens convencional –ni tan sols dels anticonvencionalismes en ús, tan convencionals a la fi– i, a més és clar i natural en la seva singularitat. La seva experiència i domini de diverses arts –poesia, narració, pintura, escultura– s’aprecia a Tiempo de Quimera. No només en la concurrència de textos i dibuixos propis, sinó en la plasticitat i, per dir-ho així, en el colorit de les escenes eròtiques. Les seves arrels surrealistes, i concretament postistes, hi són presents. Hi ha aquí molta imaginació, sense perdre’s de vista la realitat. No s’inventa un món: barreja els éssers i les coses per crear un món diferent. El que vol és donar-li la volta per descobrir-nos allò que el món quotidià ens amaga. Tiempo de Quimera és un text deshinbit, en què es diuen les coses pel seu nom, però la seva bellesa literària, sense caure en cap mena de vulgaritat, es recrea en una morbositat que no és aliena a la que podríem considerar natural, pròpia de les situacions mateixes. Diríem que l’erotisme ens porta a uns desenvolupaments gairebé extrems, sense caure en la pornografia (recordem que Baudrillard diu que la pornografia emfatitza i porta l’erotisme fins a un punt en què esclata i desapareix). Per això gosaria dir que és un llibre net, en moments d’una clara poesia: “Cuando dos amantes se abrazan se convierten en transparentes”, i també: “Mediodía. El gris de la ciudad me parte en trozos de alegría penando en un nuevo encuentro con Airun” (mom de la protagonista). L’escriptura es revela impotent, com en els millors dels casos, per expressar la realitat, i es limita a mostrar-la –que és, en el fons, la missió del poeta–. El poeta, com el narrador en aquest cas, és el que, desdoblant-se, mira des de fora del món el que ell mateix està fent. Tornem a llegir: “Yo de nuevo repitiendo el encuentro con Airun. Y para qué escribir. Para qué ver con palabras nuestro enésimo encuentro. Todo tan hermoso, tan extraordinario que sobran los signos para verlo”. No ens pot sobtar, per tant, trobar la protagonista femenina llegint Tiempo de Quimera –el llibre dins del llibre, amb la ressonància infinita de dos miralls enfrontats–. L’acció es produeix paral•lelament a la lectura de pàgines anteriors del llibre que s’està escrivint: “Escucha y sonríe, al tiempo que no deja de acariciarme con la yema de los dedos. Entretanto, sigo leyendo, seleccionando fragmentos, y ella también su placentero recorrido con sus manos tiernas y voladoras”. Aquest llibre, singular com el seu autor, porta un aclaridor pròleg de Jaime D. Parra i dues citacions que fan referència a un corrent lliure, sortosament gens determinat, de la literatura contemporània, i a la qual podem vincular Antonio Beneyto: Georges Bataille i Alejandra Pizarnik. *Tiempo
de Quimera. Libros del Innombrable. Saragossa, 2002 Cultura.
|